Si sabés que el món s'ha d'acabar demà, encara
avui plantaria un arbre".
Amb aquestes belles paraules, d'en Martín
Luther King, queda perfectament definida la teva gran personalitat,
vitalitat, energia...
Són molts d'anys, crec que més
de trenta, els que fa que ens coneixem, que som bons amics.
Començàrem la nostra sincera
amistat amb les primeres curses ciclistes organitzades per el Club Ciclista
"Defensora Sollerense" a Sóller.
Posteriorment arbitrares bastants de les proves
ciclistes en que vaig participar, durant quasi sis anys, fins el dia que
el maleït taxi em tirà a l'aire.
Dins l'atletisme eres un dels més admirats.
Indiscutiblement l'Esport Balear està
en dol, l'esport illenc en general et deu molt amic Miquel.
Però aquí on destacares més
fou dins l'atletisme i el bàsquet, federacions que et reconegueren
part dels teus grans mèrits, nomenant-te millor esportista.
Dins la disciplina atlètica tombares
el rècord de les Balears dels 100 i 200 llisos, a més del
salt de llargada.
Posteriorment, al deixar la competició,
seguires arbitrant moltes proves d'atletisme. Allà ens tornàvem
trobar molts i molts de diumenges.
I també tir de fona.
Si no em manca la memòria fou en
el 88, quan fundàrem la nostra Secció de Tir de Fona, quan
organitzàrem la primera tirada de bassetja en el Port de Sóller.
Quina fou la nostra sorpresa al veure a Miquel Sans i la seva dona arbitrant
i treballant de valent també dins aquest esport d'autèntica
arrel illenca.
Es preocupava de la meva cama.
En Miquel era amic de tots, era un bon
company, un bon conseller.
Després d'un parell d'anys de portar
amb valentia i gran resignació la seva cruel malaltia, ens ha deixat (5 de Gener del 2000),
però fins pràcticament els darrers moments sortia encara,
la majoria de dies, a fer una volteta amb bici pels voltants de ca seva.
Tenia una set insaciable de vida, no aturava
mai...
Record perfectament encara la tirada del maig
del 98, en el "Infante Lois" del Port de Sóller, quan em parlava
de la seva malaltia, del càncer que l'estava roegant..., però
ell no aturava, i semblava que es preocupava més de la meva cama,
de la meva lesió d'stress, que de la seva cruel malaltia.
Així era en Miquel, sempre disposat
a ajudar als altres!
"Només hi ha una costa tan inevitable com la mort: la vida" (Charles
Chaplin).
I tu dins la vida fores un exemple a seguir,
donaves vitalitat a tots els que t'enrevoltaven.
Per això, i molt més -que ens
ompliria planes i planes-, a més de donar-vos el condol, a la seva
vídua, fills, familiars i amics, vos tinc que donar també
l'enhorabona per haver tingut el plaer i la sort de viure tants d'anys
amb ell.
Que junts puguem pregar molts d'anys per ell!.
E.P.R.
|