A
pesar d'estar prohibides organitzàvem competicions per al·lotes...No
m'hauria pensat mai que m'atorgassin aquest premi...
| A
pesar d'estar prohibides organitzàvem competicions per al·lotes... |
No
m'hauria pensat mai que m'atorgassin aquest premi... |
 |
|
A cada costat, Antònia Salvà i Jaume Oliver. |
Premi
"Cornelius Atticus" del Govern Balear
Jaume Oliver: "He dedicat
molt de temps a l'esport, però això era el que a mi m'agradava"
Jaume Oliver Sastre ha estat guardonat per la Direcció
General d'Esports
del Govern Balear amb el premi Cornelius Atticus,
màxima distinció de les Illes Balears
en l'àmbit esportiu
que reconeix els mèrits d'una dilatada trajectòria
dedicada a l'esport.
Oliver, que presenta un currriculum extens i fructífer
que ha quedat plasmat en un caramull d'iniciatives
fetes realitat
tan en el marc solleric com l'illenc,
veu d'aquesta manera reconeguda una feina constant
i silenciosa
que l'han mantengut en primera línia durant
més de seixanta anys,
destacant sobretot en l'àmbit ciclista.
Jaume Oliver Sastre, de 83 anys, és una
persona activa que ha destacat sempre per la lluita i perseverança
tant per dur endavant la seva família (dona i sis fills) com per
tot allò que ha considerat que valia la pena, a canvi de res: organització
de les festes de la ciutat de Sóller durant 26 anys, organització
de nombrosos combats de boxa, introductor del cicloturisme a Mallorca i
organitzador d'incomptables marxes, 60 anys d'organitzador de proves ciclistes
(més de 300 curses), 31 anys president de la Societat recreativa
i cultural "Defensora Sollerense", nou anys vocal de la Federació
Balear de ciclisme, directiu del club Futbol Sóller...
També durant bastants anys, seleccionador
de la Federació Balear de Ciclisme, membre fundador l'any 1968 i
president des d'aquella data del Club Ciclista "Defensora Sollerense" (C.C.D.S.),
billarista, ciclista, cicloturista, àrbitre de ciclisme... Entre
els molts títols i distincions destaquen dins la seva vitrina el
de Millor Promotor Regional de Ciclisme, la Medalla per la Dedicación
y Entrega al Deporte de la Delegació Balear d'Esports i les insígnies
d'or i brillants i la d'argent del C.C.D.S. i del Club Ciclista Manacor,
respectivament.
Pregunta.- Recordau els vostres inicis dins el món
del ciclisme?
Resposta.- Vaig començar l'any 1933, en
què es feia el trofeu Jaume Mayol, com a ajudant de l'organització.
Després ja vaig seguir tot sol fins l'any 1936 en què va
començar la guerra.
 |
|
Els guanyadors: Francesc Hernàndez, Bartomeu Pou i Rafel Ferriol, acompanyats de Cati Alcover, Miquel Gual, Jaume Oliveri el President de la Federació Balear de Ciclisme Antoni Vallori.. |
P.- Es degueren aturar les carreres, o no?
R.- En temps de la guerra se n'organitzaren algunes
a Campos i jo hi anava. Més que per la carrera, per sortir del quarter,
perquè si anàvem a córrer estàvem dos dies
fora i no véiem els militars. A partir de l'any 1940 vaig continuar
organitzant curses amb quatre aficionats que em donaven un cop de mà.
P.- I a partir de l'any 40, què va passar?
R.- Organitzàvem curses cada dos per tres,
un mínim de vint a l'any. No havíem de menester permís
com ara -riu amb força-; sols anàvem a veure el tinent de
la Guàrdia Civil i ens deixava fer el que volíem, només
ens deia: "feis les coses bé". D'aquestes curses en sortiren molt
bons corredors que destacaren fins i tot dins el panorama professional
com en Gomila, que venia de Binissalem amb una moto Guzzi amb la bicicleta
damunt el coll, en Company que era germanastre del corredor Gual, en Bibiloni,
en Gabriel Abraham, en Terrassa, en Ferrà... De Sóller hi
havia en Pere Balaguer, n'Andreu Pizà, en Toni Salvà, en
Guillem Mora...
P.- Devien ésser dures les carreres, en aquells
temps...
R.- I tant. Era un esport molt feixc. Les rodes
duien tubulassos i, si foradaves, havies de canviar-ho tot, perdies un
munt de temps, i llavors havies d'esprintar de valent per tornar agafar
la roda dels companys. Les bicicletes eren molt pesades i els canvis eren
de palanca. En el començament les màquines sols duien
un plat i un pinyó, i les pujades a la muntanya eren duríssimes.
Poc a poc, algunes bicicletes incorporaren un segon pinyó més
gros a l'altre costat de la roda i, quan arribaven a una costa un poc llarga,
baixaven de la màquina, desfeien la roda, la giraven i la tornaven
muntar. Perdien molt de temps, però no els costava tant d'esforç.
 |
|
Jaume Oliver fa l'avituallament a la carretera de Deià. |
P.- Recordau com es feien els avituallaments?
R.- Els avituallaments no eren com ara. Preparaves
bidons d'aigua i un parell de caixes de fruita: taronges, pomes... Llavors
preparaves un poal ple de fruita i esperaves els corredors que, quan passaven,
agafaven la fruita i l'aigua. Quan tenia el poal buit, tornava al cotxe
per omplir-lo.
P.- Sabem que, com a entrenador, guanyàreu
dos Campionats d'Espanya.
R.- Així és. L'any 1951, com a seleccionador
vaig anar a la disputa dels Campionats d'Espanya de l'Organització
Atlètica Recreativa Àguiles. En aquell temps s'havia de córrer
amb equips de cinc homes, i a mi me'n fallaren només quatre que
no es presentaren al vaixell de sortida. Però amb un sol corredor,
en Pere Sancho, portàrem els dos Campionats d'Espanya que es disputaven,
el de mig fons en circuit i el de fons en carretera. Va ésser una
gran alegria per a tots.
P.- Quin és el millor record que guardau
al llarg dels anys de ciclisme?
R.- A part dels homenatges que em varen organitzar
la Federació Balear de Ciclisme, l'Ajuntament de Sóller,
la Penya Ciclista Guillem Ramis i el Club Ciclista Manacor, l'haver aconseguit
en Pere Sancho els dos campionats d'Espanya, i quan vaig ser elegit el
millor promotor esportiu de les Balears i em donaren la "Medalla de la
Dedicación y Entrega al Deporte". Aquests esdeveniments han marcat
dins la meva vida fites molt importants i que per molt que visqui no podré
oblidar mai.
 |
|
Marcel·lí Got, Jaume Oliver, Miquel Mas, (ex-Campió del Món de mig fons darrera moto) i Bartomeu Rosselló. |
P.- Què ens podeu comptar
d'aquella prohibició d'organitzar curses femenines?
R.- Era devers el 1973. Fou deplorable. Un poc
més i ens tanquen a la presó i ens fan tancar el club. Tot
això ho devem a la delegada d'Esports d'aquell temps, Pilar Primo
de Rivera, i al President de la Federació Espanyola de Ciclisme,
Lluís Puig, poc temps després un dels paladins i defensors
del ciclisme femení. Nosaltres, a pesar d'estar prohibides,
organitzàvem competicions per a al·lotes saltant-nos la llei,
amagades dins les activitats cicloturistes. Quan es varen donar compte
a la Federació Espanyola va ser gros!
P.- A més del ciclisme, heu intervengut en
altres esports?
R.- A molts d'altres: billar, futbol, boxa... Record
que a la "Defensora" organitzàvem vetllades de boxa. Érem
en Joan Ensenyat, en Miquel Fornès, el mecànic que treballava
amb el dentista Borràs -que després partí a Veneçuela-
i jo mateix. Vàrem organitzar un parell de vetllades bones devers
els anys 44 i 45!
P.- Què ens podeu dir dels inicis de la Societat
"Defensora Sollerense" de la que sou president des de fa 31 anys?
R.- Degut a la crítica situació que
existia a la Vall de Sóller a començament de l'any 1877,
es varen reunir cinc homes emprenedors, per intercanviar impressions damunt
la fundació d'una societat d'ajudes mútues per intentar millorar
les penúries de la gent humil, especialment en cas de malaltia.
I aquesta gent obrera, amb inquietuds, decidí fundar una societat
que s'anomenaria "Defensora Sollerense, Sociedad de Artesanos y Labradores",
que era com l'actual Seguretat Social.
 |
|
als guanyadors: Joan-Pere Estarellas, Guillem Coll, Gabriel Sacarés, Rafel Capó, Tomeu Coll i Serafí Hernàndez. |
P.- Quins eren els objectius d'aquesta societat?
R.- Proporcionar als socis una ajuda econòmica
estant malalts, a més de l'assistència gratuïta del
metge, i proporcionar-los un local on després de les penúries
del treball hi trobassin diversions. L'aspecte espiritual i d'instrucció
també tenien cabuda dins aquell reglament en el que estava prevista
la formació de càtedres d'instrucció, la creació
d'una biblioteca, l'assistència als malalts que ho sol·licitaven
els vespres, la visita del zelador i de l'inspector de mes, tenint cura
de que els metges complissin amb la seva obligació, exposant a la
directiva les queixes dels malalts. Quan un soci moria, els altres, presidits
per la directiva amb la bandera de la Societat i seguits per la seva banda
de música, acompanyaven el difunt des de ca seva fins el cementeri.
P.- I per acabar, què
en pensau del premi que vos acaben de concedir?
R.- No m'ho hauria pensat mai. L'Ajuntament me
va proposar i he resultat elegit. Estic molt content, perquè crec
que és el reconeixement a la feina feta durant tants d'anys. És
cert que és una feina molt feixuga, però he de reconèixder
que l'he feta de gust, perquè era allò que a mi m'agradava.
Que sigui, idò, enhorabona, i que pogueu disfrutar-la molts d'anys
és el que vos desitjam des de Veu de Sóller.
